Una breu introducció: què en sabem de l’escalfament global i el canvi climàtic?
L’atmosfera és la capa gasosa que envolta la Terra i produeix de forma natural un efecte hivernacle ja que permet l’entrada de la radiació solar que escalfa la terra i les masses d’aigua i alhora impedeix que aquesta calor acumulada es dissipi totalment cap a l’espai. Gràcies a aquesta capacitat de retenir l’escalfor de l’atmosfera, la temperatura mitjana de l’aire superficial és d’uns 15ºC, cosa que, entre d’altres factors, fa que el nostre planeta sigui habitable. Els gasos que intervenen més activament en aquest efecte hivernacle són el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O), el vapor d’aigua, l’ozó i els els halocarbons.
Si l’efecte hivernacles és un efecte natural… per què és un problema l’escalfament global i com hem arribat fins aquí?
La concentració en l’atmosfera del de diòxid de carboni i de l’òxid de nitrogen ha augmentat significativament a causa de l’activitat humana. Les emissions de gasos a l’atmosfera no han parat d’augmentar des de la revolució industrial (mitjans i finals del segle XVII) quan es va començar a utilitzar de forma massiva el carbó per alimentar les màquines de vapor, i posteriorment, amb l’aparició i l’us generalitzat del motor de combustió interna i l’electricitat.
D’altra banda, l’augment del metà és resultat de la intensificació de l’activitat agrícola i ramadera i també hi tenen un paper important les emissions que produeixen els abocadors de residus. D’altra banda, l’augment dels halocarbons es va iniciar a finals dels anys quaranta, amb la creixent industrialització i desenvolupament de les tecnologies depenents de l’energia elèctrica arreu del món.
La temperatura del planeta a escala global es mesura des de 1850, i se sap que en el període de 1860 a 1900 la temperatura global (mar i terra) s’ha incrementat 0,75 °C, i que des de 1979, les temperatures de l’atmosfera baixa s’han incrementat entre 0,12 i 0,22 °C, essent la dècada 2011-2020 la més càlida enregistrada.
L’augment de la temperatura, però, és només un factor del canvi climàtic. El clima mundial ha evolucionat sempre de manera natural, però dades, estudis i evidències científiques d’arreu del món revelen que en l’actualitat hi ha en marxa un nou tipus de canvi climàtic, ja que la Terra és un sistema on tot està connectat i els canvis en un element o procés del sistema (en aquest cas la temperatura) generen canvis en la resta d’elements i processos a nivell global, les conseqüències dels quals fan perillar la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i, per tant, també el desenvolupament econòmic i social, la salut i benestar de la humanitat.
Les conseqüències del canvi climàtic actualment ja estan produint la disminució de biodiversitat i afectant al cicle de l’aigua del planeta, amb sequeres, inundacions, desglaç dels casquests polars i augment del nivell del mar, etc. A Catalunya, les emissions de gasos d’efecte hivernacle també s’han incrementat significativament en el darrer segle i especialment en les darreres dècades, i hi ha evidències del canvi climàtic que s’està produint: increment de la temperatura mitjana de l’aire, canvis en el règim de precipitacions, augment dels fenòmens climàtics extrems, increment de la temperatura de l’aigua i del nivell del mar i canvis en les glaceres i la neu al Pirineu.
| |
|
|
Cercant una resposta global a un problema global
El 1988 es va crear el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), un organisme que depèn de Nacions Unides. L’IPCC és un equip de tècnics i científics que investiguen les causes i efectes del canvi climàtic arreu del món. Les seves investigacions i conclusions es fan públiques mitjançant Informes de Valoració.
Tot i que ja es coneixia la relació entre les emissions de gasos hivernacle i l’escalfament global del nostre planeta, no va ser fins l’any 2001 que aquest panell d’experts (IPCC) va concloure que “la major part de l’escalfament observat durant els últims 50 anys és atribuïble a les activitats humanes”. Tot i això, encara no hi ha un consens total en la comunitat científica sobre els mecanismes i les conseqüències del canvi climàtic.
En el que sí hi ha consens científic és que l’evolució de les emissions de diòxid de carboni i de metà en el futur depèn d’aspectes econòmics, sociològics i tecnològics a nivell global, i que la resposta davant d’aquesta problemàtica ha de passar per cercar solucions a nivell global: aquest és l’origen de les cimeres i acords pel clima.
La primera acció global en relació al clima va ser el 1992 quan va tenir lloc la Cimera de la Terra, a Río de Janeiro. En aquesta cimera es va aprovar el Conveni de la Biodiversitat i el Conveni marc de les Nacions Unides contra el Canvi Climàtic, que reconeix per primera vegada en termes polítics i jurídics l’existència del problema del canvi climàtic i la contribució que hi fan les activitats humanes. A aquests conveni vinculants, es van adherir 154 governs. En aquest a cimera també es van produir altres acords no vinculants, com la Declaracio de Principis Forestals, l’Agenda 21, i la Declaració sobre el Medi ambient i el Desenvolupament, en la que ja es parlava del desenvolupament sostenible que protegís la integritat del sistema ambiental.
Des de llavors, hi ha hagut diverses conferències internacionals sobre el clima, anomenades Conferències de les Parts (COP), en les quals hi participen els governs dels països (les parts) membres de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i també, en qualitat d’observadors, membres d’altres països (generalment de l’anomentat tercer món).
El primer tractat internacional per la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle va ser el Protocol de Kyoto, un conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic que va ser auspiciat per l’ONU dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) i al que la Unió europea va signar el 2002. L’objectiu del protocols era que els països industrialitzats reduïssin les seves emissions un 5.2% per sota del volum del 1990, i que no contemplava cap restricció per als països que en aquesll moment es considerava que estaven en vies de desenvolupament, com la Xina, l'Índia, o el Brasil, (tot i que pel seu volum d’emissions ja estaven situats entre els més contaminants).
Després de Kyoto hi ha hagut altres cimeres i tractats a nivell global per assolir acords en relació al canvi climàtic, com la COP-15 de Copenhagen (2009),en les que els governs van subscriure diversos acords i compromisos amb poca vinculació i poc efecte real. De fet, no va ser fins l’any 2015, en l’acord de la COP-21 de París (2015), en què es va reconèixer formalment l’urgent necessitat d’ampliar la resposta global i estabilr un objectiu global basat en les dades científiques: no superar un increment de temperatura superior a 1,5 -2 ºC. Aquest llindar d’increment màxim de la temperatura global és el que les dades científiques estableixen com a punt d’inflexió per evitar un escenari de crisis i emergència climàtica. L’acord de París establia que cada país havia de definir els compromisos que estava disposat a assumir per tal de contribuir a la contenció de l’augment de temperatura global dins aquest llindar i establia uns mecanismes de control i seguiment dels compromisos de reducció d’emissions, els mercats de carbó i els projectes de desenvolupament net.
Malauradament, l’acord de París no va ser subscrit per tots els països de Nacions Unides i no s’ha assolit l’objectiu. L’Organització Meteorològica Mundial, és que existeix almenys un 40% de possibilitats que se superi un increment de la temperatura global superior a 1,5 °C abans de 2026, i això comportarà a la desaparició d’importants ecosistemes i l’agreujament de fenòmens meteorològics extrems.
I… arribem a la COP 26, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic celebrada a Glasgow (31 d’octubre al 12 de novembre de 2021), amb aquest context d’emergència climàtica reconegut ja per la directora del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), l’Inger Andersen: “el canvi climàtic ja no és un problema de futur. És un problema d’ara… i el rellotge avança ràpidament”.
Just abans de la Conferència, l’estiu del 2021, hi va haver una filtració del VI informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi climàtic (IPCC). Aquest informe advertia que s’estan activant o accelerant abans del previst alguns processos de degradació planetària que al seu torn acceleraran el canvi climàtic, com la pèrdua d’espècies, les sequeres, els fenòmens meteorològics extrems, i que aquesta acceleració portarà a travessar importants punts de no retorn, i que aquest agreujament de les tendències i les greus conseqüències de la inacció climàtica són un senyal d’alarma d’un futur que posa en greu perill a la humanitat i especialment a les persones més vulnerables.
La COP 26 arrenca, doncs, amb la crida de multitud d’organitzacions ecologistes i associacions ciutadanes d’arreu del planeta perquè en la cimera es tingui en compte aquest informe de l’IPCC com a base per prendre decisions que estiguin a l’alçada de la situació i que els governs assumeixin acords realment vinculants per implementar polítiques que posin la vida per davant del creixement econòmic, dels mercats i, en defintiva, dels diners.
El PNUMA sosté que actualment, amb un increment de la temperatura global d’1,2 ºC respecte els nivells preindustrials ja s’està constatant com està augmentant la freqüència i intensitat de les sequeres, les tempestes i els fenòmens meteorològics extrems. I afegeix que amb un increment d’entre 1,5 i 2ºC, és probable que es perdi la meitat de l’hàbitat dels insectes, que són vitals per a la pol·linització dels conreus i les plantes en general, la qual cosa comportaria un gran impacte en els aliments i la seguretat humana, i que un augment de temperatura proper als 2,7ºC seria un desastre ja no sols per a la humanitat sinó també per a moltes altres espècies del planeta.
Les expectatives de Nacions Unides respecte la COP 26:
El PNUMA espera que la COP-26 dóni lloc a una acció munidal en tres esferes bàsiques de la política: mitigació i adaptació al canvi climàtic i financiació per dur a terme els compromisos. En concret, el PNUMA insta als líders nacionals a:
– que prenguin les mesures necessàries per reduir les emissions per tal de mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5º- 2ºC durant aquest segle,
– que mobilitzin els mecanismes de financiació, i que impulsin accions d’adaptació i resiliència davant l’emergència climàtica,
– que augmentin la seva “ambició climàtica” dels seus objectius per reduir emissions abans del 2030 i per assolir per assolir la neutralitat (zero net d’emissions) al 2050.
I per assolir aquests objectius cal que els països desenvolupats compleixin la seva promesa de mobilitzar almenys 100.000 milions de dòlars anuals en concepte de finançament climàtic per als països en desenvolupament per assegurar el zero net mundial (!)
EL PNUMA també posa ènfasi en què l’acció climàtica a curt termini passa per reduir les emissions de metà, ja que aquest gas té un potencial d’esclafament global 80 cops superior al del diòxid de carboni. I per això, a la Cimera es presentarà el Compromís Mundial del Metà per reduir-ne l’emissió en un 30% per a 2030.
Resultats de la COP 26
Al web de Nacions Unides es poden consultar els documents de base dels els acords assolits a la cimera de Glasgowi altres informacions sobre com s’ha desenvolupat la cimera. Tanmateix, us volem compartir un resum amb la valoració crítica que Ecologistes en Acció (EeA) fa sobre els aspectes més rellevants de la cimera i les decisions que s’han pres.
- Aceptació del discurs de l’emergència climàtica: per primer cop, en aquesta cimera, s’ha inclòs els informes del panell d’experts sobre el canvi climaptic de nacons Unides (l’IPCC) en el seu text final: la necessitat de reduir com si més no en un 45% les emissions globals per a 2030. Però…la cimera no té capacitat vinculatòria
- S’ha establert un procés de revisió dels compromisos assolits pels diferents països, però… no s’ha vinculat aquesta revisió a les dades dels informes científics, amb la qual cosa no es garanteix que s’aconsegueixi mantenir l’increment de temperatura per sota d’1,5ºC
- Per primer cop també, en el text final d’una cimera s’ha fet esment de forma explícita a abandonar les subvencions als combustibles fòssils, és a dir: s’ha dit clarament que l’acció climàtica ha de passar necessàriament pel fet que els governs deixin de subvencionar les empreses més contaminants. Ha estat el mateix Antonio Guterres, representant de les Nacions Unides a la conferència de Glasqow que dos dies abans de concloure la cimeram va dir que “Les promeses “sonen a buidess” quan els combustibles fòssils continuen rebent subvencions bilionàries”. Aquesta qüestió ha generat molta controvèrsia i gairebé el bloqueig de les negociacions, bloqueig que s’ha salvat matitzant-ne el redactat final i esdevenint una recomanació i no un compromís.
- No s’ha arribat a un acord fort per crear un fons a nivell mundial per afrontar pèrdues i danys, únicament s’ha arribat a l’acord de parlar com crear-lo, malgrat la necessitat i la demanda dels països més afectats ja pel canvi climàtic
- La declaració final inclou la necessitat de duplicar els fons d’adaptació al canvi climàtic previstos per al 2025, però… probablement continua sent insuficient
- S’ajorna fins al 2025 la creació i financiació del Fons Verd per al Clima, que al 2020 havia d’estar dotat amb 100.000 milions de dòlars
- S’han aprovat els mecanismes de cooperació internacional (que estaven bloquehats des de la cimera de París). Tot i així Ecologistes en Acció indica que tal i com estan plantejats, no sembla que aquests mecanismes puguin garantir els drets humans i de les comunitats indígenes, tal i com reclamàven els països del sud global.
Si les evidències i indicacions científiques són tan clares… com és que a les cimeres pel clima no s’assoleixen acords i compromisos efectius per fer front a l’emergència climàtica?
L’aprovació del textos de les cimeres del clima s’assoleix únicament amb el consens fruit de les negociacions de tots els països, no es decideix per votació. Això significa que n’hi ha prou amb què un únic país bloquegi algun punt del redactat per a què les negociacions s’aturin i es torni al punt de partida. Com ja ha passat en anteriors cimeres, aquesta condició de consens obligat fa possible que els països i les empreses més contaminants puguin bloquejar decisions basades en les indicacions científiques perquè afecten els seus interessos. I és aquest conflicte d’interessos el que dificulta, si no impedeix, que es duguin a terme le accions necessàries i urgents per tal de garantir un futur per a les persones i ecosistemes a nivell global, i de forma més immediata, a ajudar a les persones que viuen en territoris que ja estan patint greus afectacions a conseqüència del canvi climàtic a mitigar-ne els efectes i adaptar-se.
|
|
|
I a l'escola? No us perdeu la publicació:
Recursos educatius per entendre el canvi climàtic i una infografia per passar a l’acció
Comentarios